Els nouvinguts 

La vella 

Aquest carrer és insofrible. On estava escrit que jo hagués de venir a viure a aquest carrer de mala mort? A aquest poble de mala mort? La Maria Teresa m’insisteix que és un poble molt autèntic. Dels pocs pobles de la vora de Barcelona que encara mantenen una ànima pròpia, diu ella. I qualsevol li porta la contrària, a la Maria Teresa. Doncs, sí senyora, el que vostè vulgui. Maletes i endavant, som-hi, cap a Vilassar de Mar. Fins aquí, jo només soc el marit ximple de la senyora registradora. 

No fa ni una setmana que ens hem instal·lat, i fa dos dies va venir una vella del carrer, menuda i desnerida, amb la història que el dissabte –és a dir, avui– es feia el sopar del carrer i que els agradaria tant que hi participéssim, ja que som nouvinguts i serà una bona manera de presentar-nos i coneixe’ns tots plegats. Llavors va obrir una bossa de plàstic transparent, en va treure un full masegat i un bolígraf i, com en una demostració de força convincent, va llegir-me els noms dels que ja s’hi havien apuntat; però, per a mi, aquells noms només venien a confirmar el fet que tots ells eren una colla de nadius –per no dir d’indígenes!– i que nosaltres estàvem totalment fora de lloc en aquella llista: el Sebi, la Juliana, els de can Morral, els Vilella amb les filles i els nets, la Jerònima, els de la Casimira, que en pau descansi… De debò, i mira que la vaig deixar dir, no vaig sentir ni un nom normal. Ni una Núria, ni una Maria, ni un Antònio, ni tan sols un Josep o una Montse… Era com si m’estiguessin recitant el rosari en grecoromà. Jo soc més aviat curt de paciència, però, per sort, la bona educació em salva de complicar-me la vida. En algun moment, la vella va deixar de llegir el rosari de noms (perquè se li devien acabar), va apuntar el bolígraf contra el paper i amb un somriure que a mi em semblà del tot desorientat, em va dir:  

—I vostès són dos i es diuen? 

—Maria Teresa Portí i Florenci Recasens —li vaig respondre jo—, i ara la Maria Teresa és a la feina i aquí no es pren cap decisió sense que ella ho aprovi, que per això es va fer registradora de la propietat. Em comprèn, oi?  

(…)

Si vols saber més coses sobre El fals thriller…

• De què va