Per a la Sion, companya de bassa i d’infantesa.

La bassa és verda, d’un verd jaspi. Voltada per dintre d’una molsa de vellut que sura sense acabar de marxar de les parets.

La bassa és rodona i immensa, rodona en tota la seva amplitud. Oberta, bocabadada, abraçadora.

La bassa és poblada per sobre d’aranyes de potes llargues que passegen saltant amb elegància, cap aquí, cap allà, de nou cap aquí, torna encara més enllà. Com lleugers flexos. Gairebé invisibles capcirons sobre potes de filferro reprim.

La bassa és fonda fonda, diu sempre la mare. És fonda d’aigua verd jaspi. No té terra, no se li coneix final. Molt avall, molt avall, deu tocar els magmes volcànics i roents dels que un dia es va crear la bola xata de la terra.

La bassa és fresca i regalada. La seva aigua té un tacte gruixut, gruixut i suau com de gota d’oli, de bàlsam. Com un vel de glaç que et recorre l’espinada, el coll, les cuixes àgils i fortes, el cop de peu que esquitxa la llisa superfície. L’aranya que, d’un salt, s’allunya de la trencadissa.

La bassa és visitada, a mitja tarda, per les sempre rares libèl·lules: brillants, d’un color mineral, verdes o blaves, però d’un to sempre dolorós. I gramolen l’aire amb el seu so de motor que batega petit. Volen a tocar d’aigua, creuen la bassa de banda a banda. I marxen gramolant cel enllà, amb esquitxos de diamant sota les seves ales de paper fi.

La bassa té peixos: llampecs taronges entre els plecs de les seves aigües verdes, com fugaços grogarets juganers, que es persegueixen, s’amaguen, salten per tocar una punta de sol. Peixos grans i petits: avis, pares i nadons. Peixos espavilats que van a l’escola del fons de tot, i que a l’hora de berenar pessiguen la molsa de les parets.

La bassa té dues xiquetes que s’hi passen l’estiu, entre tomaqueres i clavellines, salten, criden, s’hi esberlen; canten i xisclen; hi suren amb el cap mig a fora, fent el moviment caut del cocodril. Les aranyes batudes, els peixos rovellats. N’he tocat un! N’he tocat un amb el peu! Fan bomba i tot seguit fan quietud i esperen la tornada de les fràgils libèl·lules per llençar-los feixos d’aigua i fer-los trontollar la majestuosa volada.

A tocar de la bassa, grans mates de menta assolellada escampen el seu aroma suau per la contrada, i el sol minva allà lluny, com si tot aquest desgavell ja no fos cosa seva.