I premi de prosa de ficció en català de l’Escola de Escriptura de l’Ateneu de Barcelona
Abril 1999

Tarda de braus

Són dos quarts de cinc de la tarda. Amb la mateixa escrupolosa puntualitat amb què els anglesos entren a la cuina per escalfar l’aigua, la Consol col·loca a la grada, a la banda de sol, els dos coixins que ha llogat a l’entrada. Vesteix tota de negre, de cap a peus, les ulleres també ben negres. S’asseu i ja discuteix amb els veïns perquè li volen ocupar el lloc de la seva esquerra, el del coixí que sempre deixa buit; espero una persona, es cansarà de repetir, tota la tarda. I mira d’abstreure’s, fins les cinc; mira d’ignorar els crits al seu voltant, l’aglomeració de gent que puja i baixa les estretes escales que vertebren la grada; la gent que sempre arriba a última hora i que l’obliguen a aixecar-se per poder passar als seus seients; la gent que sempre crida i riu i es queixa, que un cop més li volen ocupar el lloc; no, no em puc estrènyer, espero algú. Mira al voltant: les quatre rengleres dels músics ja són plenes, ja brillen els instruments allà dalt de tot, entre el sol i l’ombra; enfront, les autoritats ocupen la llotja, amb el president de la plaça en el lloc d’honor, tots són recollits darrera de l’ampla banda de vellut verd amb l’escut al centre, brodat i acolorit; a baix, la sorra és daurada, espessa, i tres mossos de faixa blava la pentinen amb ànim despert. Tothom vol festa; fins la Consol ensuma la festa.

Ja és quasi l’hora. Els mossos abandonen la plaça encarant el públic amb la dignitat sòbria del menestral; entretant, la Consol obre el bolso, negre i de xarol, i en treu un fulard vermell, tènue, quasi transparent, però d’un roig encès, se’l col·loca al coll i li cau per l’espatlla esquerra. Tan roig, que si es mou brisa li voleia una llengua de foc. Els toreros surten a la plaça: lluents, daurats, tensats en un arqueig arrogant; des de la grada li semblen tres magnífiques agulles de pedreria antiga, tres fermalls contorsionistes. I els toreros passegen i saluden cerimoniosos, cap aquí i cap allà, s’ofereixen al públic, obviant amb altivesa els membres de la quadrilla que els papallonegen submisos.

Són les cinc quan el primer toro envesteix l’aire que omple la plaça i deixa darrera seu un estel de sorra daurada. Un crit unànime s’alça al voltant del brau que s’atura i dubta, o potser s’astora, i dóna una ullada enrera, però el portal ja és tancat, tancat i barrat. I la Consol no es belluga ni mica, no es vol perdre un dit de la dansa del brau: els toreros que el tempten com galans enamorats, se’l passegen, se’l roben, tots el volen, tots el tenen; la música que baixa des de l’última grada; i els cavalls fan entrada, des de la foscor de la bena que els protegeix de l’horror, els dos cavallers amb la pica i el capell rodó, com si s’iniciés un torneig antic per la brava dama vestida de negre; el toro sagna i lluita, la plaça és un crit de múltiples goles; després vénen els banderillers, que el desafien de cara, i el provoquen i el fan embranzir de morro, i se suspenen en una mil·lèsima d’aire enfront les banyes esmolades que sembla que les vulguin dins, clavades entre les costelles. Ole!, brama la grada.

Però la Consol calla i s’amara de brau i de plaça i del neguit per l’home que s’aproxima perillosament un i altre cop a la fortor de l’animal. Se sent plena enmig del temor que l’atrau, i voldria mirar a l’esquerra, comprovar que ell ja és aquí, però no aconsegueix enretirar els ulls de l’arena quan el torero enfila el pas a dos que ha de cloure el dol. De fet, no li cal mirar el seient lliure, prou que sent l’aire que s’hi belluga; i sap que ell hi és, una tarda més, a la seva vora; i el sent plorar i somicar, el sent suplicar-li el perdó. I ara no el mira perquè no vol, perquè ella s’eriça dins la seva negror de vídua plena i reconfortada, de vídua que ja no ha de morir de por cap altra tarda tancada a casa, voltada de caps de braus emmarcats, de cues i orelles emmarcades, de banyes emmarcades. La Consol s’envaneix per la fidelitat malaltissa del seu acompanyant, i crida Ole! al compàs de tota la grada, perquè sap que això el fa esborronar. Ho sap des d’aquella tarda, que per fi havia de ser l’última després de vint anys, que sí, dona, que aquesta i plego; llavors que la van trucar a la porta de casa i tan sols eren les sis, i en obrir es trobà el jove carallot que havia estat l’ombra eterna del seu marit, amb aquell posat trasmudat, tal com ella havia imaginat que seria en les desmesurades hores de suplici, i el sentí murmurar l’ha enganxat que ni se n’ha adonat, ha quedat mort a l’instant, amb idèntiques paraules que li assaltaven l’enteniment en les tardes d’indomable inquietud. I fou en aquella darrera tarda, en el mateix moment en què el va tenir mort al davant, esbudellat dins el vestit que mig lluïa a la llum vacil·lant dels ciris, la pell cendrosa i serena, l’expressió de la cara tan recomposta, quan ella s’adonà, amb un inesperat tint d’íntima satisfacció, que en el trasbals de l’envestida el seu home havia extraviat el valor davant del toro, i que encara duia el terror esgarrapant-li la gola. En aquell precís instant, en aquella mísera volva de temps, la Consol va tenir ben present que li havia de fer purgar els anys de malbaratat matrimoni, que tot d’una se li apareixien com un penós reguitzell de tardes d’infructuós patiment.

Ole! i Oooole!

Es fa el silenci quan el torero entra a matar, i callen fins les banderes que onegen en una densa quietud. Una tarda més, la Consol concentra la mirada, concentra tot el seu sentir en les forces poderoses que la imanten des del cercle i ara ja s’aixeca i perd la impostura i crida, brama, aplaudeix entre els aplaudiments generals, i es gira amb menyspreu a l’esquerra, on veu el seient buit entre el vol del mocador roig, i amb una lleu ganyota de burla hi deixa caure, entre dents, un Caaagat! que llisca per l’aire fins trobar el coixí que l’empara.