Dècades de mercromina

No sóc ningú. No sóc de ningú.

Les banderes no m’identifiquen i aquesta és la meva tara. Ja que no sóc d’aquí ni d’allà, i això vol dir que aquí i allà faig nosa.

Aquí faig nosa perquè no estic amb vosaltres. Allà faig nosa perquè no estic amb ells. I no estar amb vosaltres o no estar amb ells, automàticament m’envia al bàndol contrari al d’aquell que em classifica. On queda l’espai pels matisos?

Ja fa tants dies que estic trista, que penso que ja puc dir que sóc trista.

Sóc trista perquè sé que tant és el que jo digui, que l’important és on em posen els uns i els altres. Perquè m’adono que, arribats al punt on som, no compten amics ni germans, només compte si estàs o no estàs.

Sóc trista perquè al meu voltant, persones que m’estimo i amb les que compto són preses d’una eufòria estranya, mentre que jo visc aquesta eufòria aliena com un mal averany. El meu món, que fins ara m’emparava i m’acollia, s’ha capgirat, i on els altres hi troben motiu d’alegria, jo hi veig negror. I no trobo recer, sé que per mi no n’hi ha.

“Hem guanyat!”, llegeixo arreu, i sóc trista perquè, tot i que els números puguin donar una treva, un miratge, tots sabem que al final d’aquesta empenta només ens hi espera dolor.

Sóc trista perquè sé que, arribats on som, ja ningú és pacífic ni pacifista. La violència ha baixat de l’estrada dels parlaments i ens envolta, sigui continguda, sigui esbravada. I els missatges no contenen allò que diuen. Tot és propaganda. Som víctimes d’estratègies de dirigents, uns i altres, obcecats en les seves dèries. I no, no hi ha recer.

Sóc trista perquè des de fa ¡cinc anys! al poble on visc les places i els carrers -i no parlo dels balcons particulars, sinó dels espais que compartim-, s’han anat omplint de banderes i de símbols, i ja fa temps que em pregunto: Quin serà el moment de despenjar tota aquesta simbologia que ens coarta? Quan podrem tornar a comptar amb espais lliures on conviure en comunitat?

Sóc trista perquè ara uns i altres demanen mediadors… Ja saben els mediadors que, quan ells es retirin, aquí ens caldrà molta mercromina?

He dit molta? Ens caldran dècades de mercromina.

Esta entrada fue publicada en grandes momentos. Guarda el enlace permanente.

4 respuestas a Dècades de mercromina

  1. Toia grau pascual dijo:

    Jo també necessito mercromina!! I tristesa infinita, ara resulta que a la meva edat m’he de sentir dir que tinc comportaments feixistes! Tot plegat un cúmul de despropòsits!! La mediocritat s’ha instal·lat, ha arrelat amb força i ho pagarem car!! Petons i abraçades

    Toia

  2. Olga dijo:

    Realment vivim moments estranys, per uns d’il·lusió extrema, per altres de rebuig i indignació. Jo no havia vist mai enfrentar-se amics i familia per una idea, una opinió, pot ser per una emoció. Crec que és això, les emocions, sentiments incontrolables que s’encomanen com bacteris i causen l’enfermetat del “sense senderi”, una enfermetat q en la seva virulència ennubola la vista i la raó. Però això passarà, recuperarem el nostre seny. Som bona gent, tenim bon caràcter i tornarem a conviure sense problemes. Estic segura,

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s