M’incomoden les festivitats institucionals, i això és un problema molt meu que no caldria que us compartís, però què hi farem… Això de tenir un blog és com quan a algú li dones un micro, que saps quan li dones, però no saps mai com t’ho hauràs de fer per treure-li.

Avui és Sant Jordi, i a tots els pobles i ciutats de Catalunya des de primera hora del matí han sortit parades de llibres i de roses com els caragols surten després de la pluja. I aquesta és una de les poques festes manades que em reconforta. Potser perque continuo tenint la sensació de que és la festa del carrer, que per molt que tothom qui pot fa per sortir a la foto, en el fons no els fem massa cas. I el que sí fem és participar de la festa com si fos ben nostra, i com si ningú ens l’estigués organitzant. Que així sigui per a molts anys!!

La meva proposta per aquest Sant Jordi és que sortim com sempre al carrer, pel plaer de passejar entre llibres i flors, i que ens apropem a les taules de llibres i mirem i remirem tant com ens vingui de gust. I abans de comprar res preguntem si els queda alguna cosa del Gabo, el que sigui, i si no els queda res (que sembla que el mundillo de les lletres es pensava que aquest home seria etern i ningú s’esperava aquesta sobtada sortida -als 87!-) … Bé, doncs del que jo he vist per les taules té molt bona pinta el llibre del Jonas Jonasson –L’Analfabeta que va salvar un país-, el de Care Santos –Desig de xocolata– que l’estic llegint i us puc dir que està molt bé, i per últim el que per a mi sempre és un valor segur: l’Enrique Vila-Matas amb el seu nou llibre Kassel no invita a la lógica.

Aquestes són les meves petites propostes. Us convido a comentar aquí si teniu propostes del taulell de novetats -o del prestatge del fons de llibreria-. Tota recomanació és benvinguda i a ben segur ben aprofitada!!

Avui, diada de Sant Jordi,  celebrem la festa dels llibres, de la rosa, de l’amor i de l’estimació… i jo també vull fer-vos un present. Vagi aquesta petita part de l’entrevista que l’Eva Piquer fa al Joan Margarit i que s’ha publicat a Catorze.cat (gràcies Toia!).

<<Vivim en la intempèrie.

Totalment. Però hi ha dos tipus d’intempèries: la física i la moral. La física és molt important, però amb la ciència i la tècnica estem intentant acotar-la des de fa molts anys. Tu i jo som aquí: no hi fa fred, i amb un botó podem regular la calefacció. Les vaques d’Astúries fan llet i al supermercat hi venen menjar. Físicament, ho tenim resolt. Ara, si se’ns mor la persona que més estimem, no tenim cap botó que ens resolgui res. La intempèrie física està bastant resolta, la intempèrie moral no està resolta de cap manera. No hi ha instruccions d’ús ni calderes ni res. Només hi ha unes coses que, si vols, tampoc són gran cosa. Què és la música? Res. I la poesia? Res. I la filosofia? Res. I la religió? Res. Potser no són res, però és l’únic que tenim. Si a tu se’t mor la filla, no tens més que això. Ni el càlcul d’estructures ni el botó de la calefacció no et servirà. Quina és la característica de tot allò que et pot protegir una mica de la intempèrie moral? Té una característica molt cabrona: has d’arribar preparat al moment en què necessites aferrar-t’hi, que no saps quan serà. Tu no pots dir «s’ha mort la meva filla, que em portin Brahms que me’l començaré a estudiar». No: ja l’has de conèixer i l’has d’haver escoltat. Ho has de tenir a punt per si de cas, i així quan et calgui sabràs què et podrà servir. Hauràs d’estar a punt per saber si et convé recórrer a Maragall o a Thomas Hardy. La poesia és una de les sis o set eines (o cinc o vuit, però no són setanta-tres) que ens protegeixen de la intempèrie moral. Aquestes eines les hem anat forjant al llarg dels segles perquè hem vist que en podíem treure partit. I no n’hem trobat d’altres.

L’art també és una d’aquestes eines, suposo.

També. Però la pintura (i no diguem l’escultura) té una pega. Així com pots disposar de la música que vulguis, si tu ara necessites un Cézanne, què fas…? No pots mirar-ne una reproducció. Una gravació de les variacions Goldberg té una fiabilitat del noranta per cent en comparació amb el directe del músic, en canvi la reproducció d’un Cézanne té una fiabilitat d’un deu per cent. Només te l’evoca si ja l’has vist. Un poema o una peça de música els pots portar a la butxaca, però un quadre no.>>

Aquí hi trobareu l’entrevista al complet