1999 – Cuideu-vos de la lluna

Finalista en el VIII Premio de Narrativa Corta “CUENTO” del Ayuntamiento de El Puig (Valencia)
Febrero 1999

Cuideu-vos de la lluna

Fa un grapat d’anys que, com la majoria de vosaltres ja sabreu, em van encomanar el més agosarat experiment que s’ha proposat mai en aquesta casa. Va ser a resultes del canvi de gerència, quan el nou executiu va voler demostrar, tal com s’havia compromès en el seu programa de propostes, que els destins-masculins podíem fer-nos càrrec de persones-femenines. I amb aquestes intencions van triar l’Elena; que en aquells moments tenia dotze anys i es trobava en un estat clar de progressió. Tots sabem l’importància de no incorporar canvis en un expedient en estat de progressió. Però, què voleu?, ells tenien pressa per a demostrar l’èxit del seu plantejament innovador. Potser fou aquest l’error de base? No ho sabrem mai del cert. El fet és que em van assignar l’expedient de la nena. Era un expedient com qualsevol altre, com els que estem acostumats a fer anar: en una banda, les característiques primàries de la persona i el seu quadre genètic; a l’altra banda, els períodes predeterminats d’influència i el destí que jo li havia d’imposar en cada un d’ells. Res anormal, però, ah! tampoc cap consell ni cap orientació per ajudar al bon termini de l’assaig. Així va ser com, sense cap mena de precaució, em vaig posar mans a la feina.

L’Elena, ja sota la meva protecció, va continuar la seva progressió vital, esquitxada temporalment per les arbitrarietats anotades en el seu expedient: li van prendre la bicicleta una tarda d’estiu, el dia abans de marxar de vacances a Puigcerdà; va suspendre les matemàtiques perquè la van sorprendre copiant; va tenir una caiguda en moto que va fer que es quedés sense anar a la revetlla de Sant Joan, precisament aquell any que li havien donat permís a casa… La xicota tenia bon caràcter i se’n sortia prou be de totes les travetes que li anava posant. De fet, tots sabem que la primera etapa, la d’enfortiment de l’esperit, és en la que s’obté més bons resultats.

Paral·lelament, jo, que em sabia en el compromís de tirar endavant un important repte, vaig començar a observar l’Elena els dies de les proves, com és reglamentari; després vaig allargar el període d’observació a les hores següents, per poder constatar com s’ho feia per tornar a la normalitat; més endavant vaig considerar cabdal incloure en els meus informes un retrat de la quotidianitat femenina vista des de la perspectiva d’un destí-masculí, i, finalment, no em sabé cap greu dedicar a la noia tota la longitud del meu temps.

Heus aquí que aquest rampell meu de dedicació absorbent va coincidir, casualment, amb l’època de floració de l’Elena. Els cabells li van créixer morens i ondulats fins la cintura, els ulls s’obriren d’un verd perlat, els llavis s’engruixiren com maduixes madures, els pits s’inflaren amb moviment trèmol i les anques van arrodonir-se en un graciós semicercle. Jo no cabia en mi de joia: malgrat ser objecte d’un arriscat experiment, aquell espècimen evolucionava al peu del manual. L’èxit m’acompanyava. I jo acompanyava l’Elena allà on em portés: vaig ser al seu costat en el tràngol de comprar els primers sostenidors; vaig presenciar com va compartir una cigarreta amb les seves amigues darrera el mur d’un jardí abandonat; la vaig recolzar moralment mentre responia, envoltada de dubtes i xafogor, les preguntes de selectivitat; vam saltar de manera endiablada en concerts de músiques frenètiques.

Ara sé que en aquell temps vaig començar a perdre els papers. Jo havia pres la determinació de protegir l’Elena de les atraccions masculines, que com sabeu acostumen a tenir repercussions negatives, i fins i tot regressives, sobre la persona magnetitzada. Em calia conservar la noia en estat pur per procurar la fiabilitat dels meus estudis. De fet, l’expedient que m’havia estat confiat no feia cap referència al respecte i em vaig prendre la llibertat de decidir-ho tot sol. D’aquesta manera l’Elena va arribar als divuit anys sense ni imaginar que podia anar més enllà d’una creuada d’ulls amb elements del sexe contrari. Pobre de mi, no podia jo sospitar que tot havia de desembocar en aquella desgràcia, i encara ara no me’n ser avenir.

Sí, amics, la nit en que l’Elena es va banyar nua en el mar, la lluna era com un botó de nacre augmentat.

Havíem anat a una festa d’adults organitzada pels pares d’una bona amiga seva. Ella havia passat la tarda graciosament accelerada: mamà, què em poso? em deixes el xal blanc? el vestit de l’escot a l’esquena? i el collaret de corals? Era com un remolí de mimosa daurada. Jo la seguia divertit per totes les cambres on passava, m’abocava a tots els miralls que la reflectien, m’esquitxava amb les llàgrimes del seu perfum. Ingenu, quan la vaig veure tancar la porta de casa darrera seu vaig pensar: és una princesa, la meva princesa. I vaig colar-me en el cotxe amb que el seu pare la va dur a la festa.

Aquella pèrfida nit en que l’Elena es va descalçar en la platja, l’aire era impregnat de l’aroma dens dels gessamins.

Vam arribar que la festa ja era començada, una música tranquil·la omplia la terrassa on adults ben arreglats conversaven i reien. Les senyores s’empassaven amb delit canapès prohibits i els senyors s’omplien les copes amb delectança. Jo seguia atentament tots els moviments de l’Elena. La seva amiga la passejava d’un costat a l’altre, com qui mostra un trofeu amb orgull. Enraonaven i reien. Qui és aquell noi?, vaig sentir que l’Elena preguntava mirant un xicot d’americana clara. Eh! què fas tu aquí? De sobte algú m’interpel·là per l’esquena. Jo? Era un company, era un destí. Què hi feia jo allà? Sorprès i contrariat, em vaig sentir enxampat. Estic en una missió, i tu? També, és clar, n’haig de fer una de bona, mira, veus aquell senyor del cigar?, sí, aquell gras de camisa negra, doncs d’aquí a uns minuts ha de caure a la piscina. No t’ho perdis, vine, corre … I se’m va endur.

La nit, indefugible ja en la meva memòria, en què l’Elena va besar uns llavis d’americana clara, jo presenciava l’aparatosa caiguda d’un obès en una piscina.

Quan em vaig poder desfer de l’enriolat company ella no era enlloc. La seva amiga bevia i llençava la cabellera enrera amb ulls lascius. Però ella no hi era. El riure estrident, el soroll de les ampolles en obrir-se, les paraules altisonants dels homes… Tota aquella mescla de sorolls m’atordia. L’Elena no era enlloc. Em vaig retirar exhaust, si aconseguia asserenar-me sabia que en un instant podia situar-la, però la desesperació m’encenia els sentits.

Tan sols vaig ser a temps de veure com es capbussava en l’aigua salada; com aquell xicot l’abraçava i la besava. La lluna, impertinent, em va il·luminar l’escena. Vaig embogir i vaig fer el que mai un destí ha de fer: vaig abandonar l’Elena a la seva sort. La lluna, mestressa de l’atzar, m’envià una alenada de gessamins que em marejà.

 

Un company em va trobar en un estat lamentable en algun lloc que no recordo. Em va tornar a casa. Aquí, han tingut consideració perquè han atribuït el meu fracàs, en altres circumstàncies imperdonable, a un plantejament errat de l’anterior gerència i s’han avingut a reciclar-me. Encara, però, en aquest període de benigna convalescència en que em trobo, no puc evitar una obscura recaiguda cada cop que en la foscor de la nit s’aclareix la lluna.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s