Carta a l’amic de Marsella

Sóc la vídua d’en Nofre de Binibassí.

Perdoni que sigui tan poc delicada dient les coses, però  fa estona que rumio com dir-li que el meu marit és mort, pobret, mort i enterrat. Me’l van dur encaixat de l’Alger. El dia que havia d’haver arribat el vem anar a esperar a l’aeroport, els nanos i jo. Estaven tan contents de baixar a ciutat i d’anar a veure els avions. L’Aina, la menuda, era feta un nervi només de pensar que el seu pare sortiria de dins d’un d’aquells ocells de llauna. Tot d’un plegat es girà una tempesta de por, llamps i trons, vent i un gavadal d’aigua que ho amarava tot. Era tal com si s’hagués penjat una bruixa!  Quan ja érem avorrits de veure la pluja picar darrera els vidres una senyoreta ens va dir que havien enviat l’avió  a l’Alger, que el mal temps no els deixava aterrar. “Déu meu! i que hi havia de fer en Nofre a l’Africa?» Em va dir que no ens preocupéssim que la companyia es feia càrrec de l’estada, que era cosa de un o dos dies, havíem de deixar passar el mal temps. Així que ja ens veu tots de tornada cap al mas. Els nanos no se’n sabien avenir, la il·lusió que tenien d’anar a rebre a son pare i haver de tornar amb les mans buides. Marxaven ben capficats. «Ja vindrà, no patiu», els deia jo. Però  jo duia el cor encara més esporuguit que ells. No m’agradava gens allò. En Nofre no hi havia de fer res a l’Africa. No hi tenia ningú i, a més, ell no sabia idiomes, es trobaria sol, i essent com era, un tros de pa, encara es ficaria en algun embolic. Ja li deia jo que ell no era home d’anar pel món. On dormiria?, què menjaria si aquella gent no en sabien de cuinar, si no havien menjat mai calent. Tot això és el que jo em deia de tornada al poble.

Potser va ser pel mal sentiment que duia a dins que no em va estranyar veure arribar aquell home dos dies després, tot vestit de negre, encorbatat, caminant sota el sol de migdia, acalorat, amb el mocador eixugant-se el front suat. S’aturà davant meu, en el pati de la masia, i em donà la noticia: «Senyora, el seu marit és mort». Els nanos jugaven a la porxada, sota l’aroma de les raïmeres farcides de fruita. Els sentia riure. Només recordo que reien, pobrets, reien i no tenien pare. Vaig oferir-li aigua i ens vam asseure al voltant de la taula del menjador, el senyor de negre i jo. Va ser a l’aeroport de l’Alger, ja se sap, terres de moros i saltejadors. «La política, senyora, la política ho fa malbé tot» remugà després de beure’s l’aigua del got, tan fresca com és acabada de treure del pou. Es veu que en Nofre esperava que el fessin pujar a l’avió en una sala de l’aeroport de l’Alger, havia deixat l’equipatge, que ja l’estaven carregant a l’avió, i duia una senalleta plena de dàtils sobre la falda. Feia goig de tan sà que es veia. Al seu costat uns moros fumaven i escopien al terra, ja se sap, són a mig camí de ser civilitzats aquesta gent. Sembla que un company de vol d’en Nofre es va encarar als moros, el molestava el fum pudent del seu tabac, es discutiren. En Nofre era al mig del safareig, amarrat a la nansa de la senalleta per por que li aboquessin. «Com es veia que s’estimava la família, amb quina cura guardava el present que els duia» em deia, desolat, aquell bon home. Es veu que la trifulga es va fer més agre i els moros, que s’encenien una cigarreta darrera l’altra, s’abalançaren sobre el company de vol del meu marit. Senyor! Encara no saben el perquè hi hagué una explosió que va acabar amb tot: amb la discussió, amb la senalleta de dàtils i amb el pobre Nofre. Sospiten que els moros eren terroristes que devien voler fer volar un avió, ells sí que van volar. L’home, que venia de part de la companyia, es va acomiadar de mi emocionat i va marxar camí  avall, provocant al sol amb el negre del seu vestit. Així que ja ho veu, se’ns ha acabat en Nofre. Més tard ens va arribar en una caixeta de fusta de pi. És enterrat al cementiri de Sóller, amb la seva mare, que al cel sigui.

He pensat que li ho havia de dir, ja que es va portar tan rebé amb el meu marit recollint-lo a Marsella. En Nofre m’ho va explicar quan em va trucar des de Nancy, em va dir que vostè l’havia passejat per la ciutat i que havien visitat el mercat i les parades dels camperols d’allà. Ja ho veu, vostè ha estat la darrera persona coneguda que l’ha vist viu. Els nanos i jo guardarem sempre un record especial de vostè: el darrer amic que li va estrènyer la mà. Sàpiga que estarem molt contents que ens vingui a veure aquest estiu, sempre serà molt ben rebut a casa nostra. Em sap greu, sap, haver d’escriure per donar-li una mala noticia.

Ho sento de veritat.