Somnis d’un telèfon burleta

Avui ha tornat a sonar el telèfon. Eres tu. M’has dit que eres a Malibu, que ahir va ploure però que avui ja fa bo, que el cap de setmana agafaràs la càmera i te n’aniràs a espiar el mar, que els companys són molt agradables. Vés per on, no ho hagués dit mai! M’has explicat el vol, el desfici d’horaris, la simpàtica bogeria d’aquesta agradable ciutat, el que has esmorzat, el beisbol del diumenge vinent… La nostra veu sonava entretallada, com si passes per un cable molt i molt llarg. Tenia la impressió de començar a enraonar abans que tu haguessis acabat, a voltes ens trepitjàvem les paraules, rèiem. De sobte, com a tu t’agrada fer les coses, m’has dit que havies pensat que t’agradaria que estigues amb tu, allà, darrera d’aquell llarguíssim cable. M’has tornat a deixar freda, com aquell dia que sense mes em vas demanar si t’estimava, així, perquè sí. La conversa ha continuat, jo divagava i tu t’has molestat. He intentat reconciliar sense masses ganes. Hem penjat.

He volgut seguir fent el que feia. Als cinc minuts he tornat a tancar el llibre, no havia avançat ni una línea. He sortit al carrer per fer un tomb i un parell d’encàrrecs que tenia per demà, «tant se val, així ja estaran fets» m’he dit. He passat per ca la Mercè, feia el sopar pels nanos i l’he ajudat, quins dimonis!  He tornat a casa. En Llorenç encara no hi era. He mirat de distreure’m, de fet feia estona que ho estava procurant, però la soledat de la llar sempre m’ha pogut, em desdoble i m’assenya­la, no em puc amagar més, i acabo acceptant que encara duc la teva veu, una veu que m’arriba en curtes batzegades, enganxada al cervell «… m’agradaria que fossis aquí amb mi …». Et calia ser tan cruel? Ara la meva ment vola lliurement, només esperava l’acceptació, el propi reconeixement.

Imagino el caminar de les tardes cap a la penombra, prop del mar, amb altes palmeres, l’ambient estiuenc, el terra encara humit de les pluges passades, i tu. Veig els músics, les parelles ballant, la llum tendra d’una tarda qualsevol. Tanco els ulls i puc sentir la dolçor de les notes, l’escalfor dels teus braços, i ens mirem somrient. Sento el soroll de la gent que passa atrafegada pel carrer, mentre seiem en aquell banc, parlant hores i hores, com si estiguéssim sols en el món. M’aixeco i poso la tele, haig de distreure aquestes cabòries, em perdran. M’obligo a mirar la pantalla, però un munt d’imatges prefabricades em fan ballar el cap. Malaeixo la teva frase de segur dita feliçment, malaeixo la meva capacitat per fabular. Miro al voltant i m’adono de la diferència entre abans i després del telèfon. «A sant de què tant d’enre­nou?» em pregunto, només ha sigut una trucada, un joc de paraules, una veu sortint d’un aparell gris, una història potser inventada.

Em somric imaginant-te a la cabina de la cantonada, de camí entre el treball i la llar, on hi trobaràs la família, parlant de platges i d’estels, una mà al telèfon i l’altre al paquet amb el mono brut, ara et vull imaginar fent de mecànic de cotxes usats, per què no? Et veig sortir feliç de la cabina, amb un somriure irreprimible, et sents realitzat per avui. Em miro el telèfon, és gris, fred, indiferent, descarat. L’assimilo a un pot d’aquells per a fer bombolles de sabó, boniques esferes plenes de res, que s’enlairen sense voler-ho i inevitablement s’esvaeixen. Miro el telèfon on em sembla veure-hi un reflex burleta en el mateix moment en que s’obre la porta i sento la dolça veu d’en Llorenç que diu cercar el seu amor.