Potser al Japó…

Vuit del matí d’un dilluns d’estiu. Els carrers són plens d’home i dones riallers, que es saluden al creuar-se, amb les cares d’aquell to groc pàl·lid que els donen les hores passades a les oficines, despatxos, fàbriques … lluny del sol i de l’aire natural.

L’oficina està situada en un carrer amplíssim, sense arbres, ni ocells, ni flors, i durant tot el dia es respira aquell aire picant dels milers de cotxes que hi passen constantment. Quan entro, deu minuts abans de l’hora, ja trobo tothom treballant, sense enraonar ni explicar-se històries de cap de setmana. Saludo a tots els companys amb un hola, bon dia, ben fluixet per no amoïnar i sec a la meva cadira, al davant d’un piló de papers, i aquí comencen les meves veritables vacances: llegir i rellegir munts de papers, escriure a màquina, enganxar pòlisses, omplir formularis, arxivar, desarxivar, tornar a picar a màquina, sumar columnes i columnes de llargues xifres … «-com dius Carles? que s’ha espatllat l’aire condicionat?» Fantàstic. Gotes de suor em regalimen pel front i coll avall, i pensar que hauré de plegar per anar a dinar.

Un company amb cara de complicitat em passa una nota; visca!! avui treballarem dues hores més en senyal de desacord per la setmana de vacances que ens han concedit. Només de pensar en haver d’anar a la platja, o a la muntanya, passejar, jugar amb els nens, dedicar hores a migdiades i oci, se’ns posa la pell de gallina. Decididament no volem fer vacances. Quina setmana que passaríem. No ho desitjo ni al pitjor enemic. Bé, prou de perdre el temps pensant beneiteries. Continuo llegint, enganxant, sumant, picant, sota un munt de papers de totes mides i colors. Això és vida!!