1985 – L’avi

I premi de prosa de ficció en català dels Jocs Florals de Santa Anna de Mataró
Abril 1985

L’avi

Un de tants, com els que ja ho han viscut, com tots els que el seguiran. Un de tants, però solament ell sap de les seves penes, de la tristor interior, de la tardor que va desfullant els arbres del seu cor, arbres d’anhels i de records. Només ell sap que cada matí és un matí menys, que el bastó de fusta negra és ja el millor amic, i que tot el que comença ha d’acabar, però és tan llunyà el principi i tan a prop la fi.

Assegut rere la vidriera assolellada, diari en mà, va repassant els grossos titulars, impossibilitat ja de desxifrar la menuda cal·ligrafia d’impremta. De tant en tant, dóna unes passes silencioses pel menjador i el passadís, tot seguint l’impertorbable troc-troc que li va marcant el bastó. Jersei de llana gruixuda, ulleres de muntura fosca que amaguen una mirada cansada, unes celles nevades. Poc a poc transcorren les hores en el rellotge, i amb impaciència espera l’arribada d’aquella neta estimada, ésser preciós i innocent, que amb el seu carinyo i dolçor farà brollar del més fons del cor un somriure ja perdut, és el seu retorn a la infantesa fa anys oblidada.

Entrant el vespre vora el foc i rodejat dels seus s’endormis­ca fatigat per la monotonia. Un nou dia naixerà, i així dies i més dies, tots parells. Algun jorn s’adonarà que els negres titulars del diari es van fent també imperceptibles, malgrat la gruixària de les ulleres noves, i sentirà les seves passes encara més silencioses, més lentes, fins i tot el bastó l’acompanyarà més suaument, però el seu somriure no declinarà en front l’ingenu somriure de la menuda de la casa. En el seu cor, avesat a estimar, perdura la puresa i la il·lusió que la vellesa no podrà apagar mai.

Però enmig de la pau i la placidesa d’una ànima confiada, una espurna negra i espessa hi ha caigut qui sap d’on, és potser la mort que hi plora? I una malaltia inguarible es fa seu el cos xacrós i defallit, com un corc insaciable que aprofita engrunes i serrines. Una neulia persistent envolta el seu esguard vençut, i el respir se li fa angoixós, com si l’aire que inhala fos d’avançada corromput per un ésser anònim, però per tots conegut. Amb el córrer dels dies els ulls es van cloent i les mans debilitades s’aferren a aquelles mans també arrugades i pansides de la muller que ha estimat no recorda ja des de quan temps enrere. Ulls que ploren adolorits de veure’s morir mitja vida. Ànima que esguarda ferrenya quin serà el darrer respir, la darrera mirada, per fer-los seus i guardar-los fins que també ella trobi la fi, i puguin tornar a estimar-se. Finalment uns ulls es clouen i un respir s’esgota, un clavell vermell es deixa caure damunt el llit saturat de sofrença. Però no es solament una fi, és també un prosseguir endavant fins trobar el propi adéu.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s