I premi de prosa de ficció en català dels Jocs Florals de Santa Anna de Mataró
Abril 1983

El meu tros de món

A aquesta hora del matí el sol ja està penjat, ben alt, en el sostre del món. Els seus raigs escalfen el terra que trepit­gem.

Pujo les escales pausadament, amb aquell aire de desgana dels dies de calor; el cubell de la bugada, amb la roba encara molla, sota el braç. Un cop a dalt veig els quatre filferros tremolejar davant les pobres amenaces d’un vent que amb prou feines és airet. El cel és blau, d’un blau profund que es perd horitzó enllà; un núvol, escadusser i solitari, s’escorre per darrera el turonet que s’aixeca retallant el seu perfil en el blau del cel. I ara albiro el mar, aquest immens llac d’atzur que adés, mercès a la màgia del sol, sembla tot ell de porpra daurada. Quatre xaiques passegen serenament prop de la sorra blanca; i més endins, quasi ratllant el límit, un vaixell passa camí de Barcelona. Perquè serà que tostemps ens deixem encisar per allò més llunyà i apartat, per allò més difícil d’assolir? Però el navili no fa cas de les meves cavil·lacions, el veig passar, el veig fugir com les busques d’un rellotge; i jo resto allà mateix, recolzada a la mateixa barana, esperant que potser un altre vaixell em convidi a passejar el meu esperit per aquest món que tant m’atrau i desconec.

L’impertinent sotraguejar d’un tractor em fa retornar a la realitat: xep, xep, xep! No, ben pensat no és impertinent, és un trontollar sintonitzat amb el paisatge, amb els conreus acabats de llaurar que veig a tort i a dret. Es un llenguatge antic pel camí i la contrada, ells poden comprendre’l, mentre que jo solament podré somriure a l’escoltar-lo.

Esguardo al meu entorn, l’estiu es deixa veure per tot arreu. Aquí mateix, just a l’altre costat del rierany, mitja dotzena d’homes s’afanyen a collir els clavells, ja ben oberts, d’una feixa. Treballen amb l’esquena a l’aire, i el sol, juganer, els va cremant el dors com el foc torra el pa blanc.

Ressegueixo amb els ulls el camí d’aquest torrent a on tan sols els dies de pluges fortes es pot veure l’aigua davallar vers el mar, el mateix que les sangs tornen al cor. Els seus marges són adés plens de farratge pansit, però que amb els primers aiguats de la tardor es tenyiran de verd, tornaran a viure i seran de nou menjar d’ovelles i enemigues de camperols.

Prop d’un d’aquests vorells em trobo amb el barracull dels moros. Quatre parets de maons ensutjats, unes canoques sobre d’uns plàstics fent de sostre; un tros de fusta corcada per porta, i allà dins la llar de cinc persones. Dues parelles arribaren fa menys de tres anys, van trobar la cabaneta com qui es topa amb un refugi dalt d’un cim solitari. Tres setmanes fa que vaig adonar-me de l’existència d’un minyó de la seva mateixa raça: les mateixes faccions tristes i ofuscades, els mateixos ulls negres i grossos mirant-ho tot amb idèntic posat embadalit i desconfiat a l’hora. Ningú sap d’on ni com va venir, però és aquí, jugant amb un canic menut i sollat, de nasset vermell i cua xica i peluda. El nen m’ha clissat. Li somric i el veig esvair-se com un miratge en el desert.

Dono una darrera ullada a aquest tros de món que tant em fascina. Una gran clapa fosca s’estén sobre el turó i els camps florits. Contemplo el cel, una processó de núvols disfressa el sol, li posa barbes i perruca de cotó, i acaba cobrint-lo del tot.

Així com el sol s’ha amagat, jo també penso en enllestir, recullo el cubell blanc, ja buit, i el pot de les pinces. Baixo les escales. Ara la roba neta voleia suaument i es confon amb el blau del cel i els verds de la muntanya. Jo sóc feliç, però no li digueu pas a la mare, doncs em feria tornar a desestendre la roba seca.